MARATÓ DE TOUBKAL (MARROC 2010)

MARATÓ DE TOUBKAL (MARROC 2010)

DIT I FET

Així va anar la cosa. Era un dimarts de mitjans de setembre d’aquest any quan Kiko Martí, després d’una de les reunions de l’AEC, hem va dir; - el que hauríem de fer es anar a fer la marató del Toubkal a Marroc. La resposta per part meva va ser, - per que no voldràs.

Hem comenta que “això són palabras mayores”. Es tracta de l’última prova de la Copa de les Nacions d’un total de sis que composa el campionat. Consisteix en realitzar 42 quilòmetres en un desnivell positiu de 3313 metres, tot passant pel cim més alt de la serralada de l’Altles marroquí, el cim del Toubkal amb els seus 4167 metres d’altitud.

Un projecte engrescador, molt engrescador, però el cas és que si estàvem a mitjans de setembre, la prova es realitzava el 7 d’octubre de 2010, o sigui ja!.

Després de somiar una mica pensant en la possibilitat de fer-la...estaria be poder anar...ha de ser molt bonica però es massa precipitat...ja ho farem l’any vinent. Be, de fet ja no hem vam parlar més fins l’altra setmana.

Casualment hem trobo a Kiko que veníem de dur els nens a l’escola i li comento; - que quan marxem cap a Marroc. Kiko Martí, atònit, hem mira i diu; - però si només queda una setmana i mitja! - si jo ja ni pensava. Tots dos en tornem a parlar, ens engresquem i diem o ara o mai.

Vam comentar el projecte a la Junta de l’AEC (Associació Excursionista Camarlenca) i a l’Ajuntament de Camarles, els quals ens van donar tot el suport i els ànims per iniciar aquesta aventura. El mateix suport, tant o fins i tot més important que l’anterior, vam rebre per part de la família. Gràcies a tots!

Després de reservar bitllets i realitzar inscripcions a la cursa ja no hi havia marxa enrere, tot estava a punt per al gran dia, el dia de la Marató del Toubkal. Una de les proves, en la seva modalitat de marató, més dures del mon.

Diumenge dia 3 a l’aeroport de Reus, coneixem a dos nois de Tarragona, un anava a fer la marató, en Ramon i el seu germà anava de turista en Mario. Des de llavors vam ser tots quatre companys inseparables de viatge. Embarquem i en dues hores i mitja estàvem a Marrakesh. Després de passar un dia fent turisme quedaríem amb més corredors vinguts de diferents punts de Catalunya i dos bascos a l’aeroport de Marrakesh per agafar un microbús i des d’allí anar fins a la vall d’Imlil, poble berber situat a 1700 metres, a uns 80 quilòmetres al sud-oest de Marrakesh, a la falda de l’Atles.

Un poble on les persones que hi vivien et regalaven un somriure a qualsevol hora. Gent humil i hospitalària que l’únic que et demanaven era una peça de roba, unes sabatilles esportives o un buf a canvi d’algun objecte o estri de la seva cultura que t’agradés, només pel fet que els hi quedés un record de la teva estada al seu país.

Com a anècdota; a uns dies de la cursa vam conèixer en Jamal, un noi berber que tenia una tenda de queviures al carrer principal del mateix poble. Després de mostrar-nos els seus productes, ens convidà a un te a la rebotiga i en cinc minuts de rellotge ja ens oferia allotjar-nos a casa seva a canvi de res a un poblet que hi ha a la vora que es diu Asni a la mateixa vall. Li vam agrair moltíssim el detall però ja havíem reservat plaça a l’alberg d’en Hassan. Aquests detalls són els que et sobten i et queden gravats i que caracteritzen la cultura amazigh per la seva hospitalitat entre d’altres.

Ens instal·lem a casa del Hassan, persona entranyable que ens va fer molt agradable l’estada al seu alberg, delectant-nos amb el seu menjar típic berber; sopa “harira”, “tajim”, “Cuscús” i el que no pot faltar en qualsevol àpat marroquí, ni a qualsevol hora, el típic te.

A tres dies de la prova els nervis estaven a flor de pell. Vam fer alguna caminada per aclimatar, arribant a quotes d’entre 2600 i 3000 metres, sempre reservant forces per al gran dia.

I el gran dia va arribar, el dijous dia 06 d’octubre de 2010 a les 06:00 hores de la matinada un espetec retronava la vall, era el tret de sortida de la cursa.

Desprès de desitjar-nos sort tots els que vam estar compartint alberg, comencem a córrer.

La carrera va ser espectacular, va transcórrer per uns paratges idíl·lics, unes valls magnifiques amb cascades i contrastos de colors indescriptibles, prats naturals on el bestiar campava en plena harmonia amb la natura i l’home, passant per poblats berber de pocs habitants que en veurens, amb la indumentària qui més qui menys amb colors llampants, sortien de les seves cases de fang encuriosits a esbrinar que estava passant. Els nens corrent a la teva vora, escridassant i tocant-te, com si d’un ídol seu es tractés. Jo, intentant emmagatzemar tota aquella informació a la retina a la vegada que estava corrent, va ser un cúmul de sensacions que culminaven en una catarsi provocada per tots aquells estímuls visuals. Realment emocionant.

Al quilòmetre 26 era el punt més alt de la marató, el cim del Toubkal de 4167 metres. En aquest punt hem vaig permetre el luxe de disposar de quatre minuts per a mi, per retrobar-me, per gaudir d’aquell regal que la vida i la natura m’estaven oferint.

A partir d’allí, només 16 quilòmetres eren els que ens separaven de l’arribada, els que ens separaven de la glòria.

El meu amic Kiko Martí va arribar, ni més ni menys, que el setè, amb trofeu inclòs, jo vaig arribar en la posició seixanta. A l’arribada m’estava esperant Kiko que hem va rebre amb una gran abraçada. Tots dos emocionats i amb el somni complert d’haver participat en una de les proves més dures del mon i a més, havent deixat el nom de Camarles i Catalunya allà on es mereixen, ben amunt.

No menys emotiva va ser la rebuda per part dels familiars a la tornada a l’aeroport de Reus on els més petits; l’Ares, Pol i la Mar ens havien preparat una sorpresa amb una pancarta “papis campions” i uns ramellets naturals d’arròs.

Des d’aquestes línies aprofito per donar les gràcies, una vegada més, a totes les persones que han fet possible que aquest projecte anés endavant i es fes realitat. A tots, Gràcies!.

Quico Monteverde.